Marta Madrenas
Alcaldessa de Girona
Situació actual del mercat de l’habitatge
Garantir l’accés a l’habitatge és un dels principals reptes que tenim avui al país. Aquesta és una realitat indiscutible, que a les ciutats coneixem perfectament. De la mateixa manera, també és indiscutible que les solucions que ens puguem plantejar per afrontar aquest repte no són ni simples, ni immediates. Per tant, el primer que hem de fer per resoldre els problemes que tenim d’accés a l’habitatge és ser honestos i parlar amb rigor admetent que el mercat immobiliari és d’una alta complexitat.
Avui ningú discuteix que la demanda s’ha desviat cap al lloguer, i aquesta és una bona notícia si fem cas de totes les recomanacions dels experts en els darrers 20 anys i si ens comparem amb la realitat europea. Això ha provocat una tensió important precisament en aquest mercat del lloguer, sobretot en els municipis més densos o que creixen més, focalitzant-se tot sovint no en la globalitat del municipi sinó en alguns barris o sectors concrets. La conseqüència directa és un augment dels preus, que en molts casos són excessius si ens atenem al nivell d’ingressos de la ciutadania.
És evident que les administracions hem d’entomar aquesta situació de dificultat d’accés a l’habitatge amb decisió. No obstant això, ens hem d’allunyar d’algunes fórmules que alguns proposen i que davant una aparent simplicitat amaguen darrere seu certa proclama demagògica cercant un rèdit electoral a curt termini. Qui es molesta a conèixer mínimament el sector immobiliari i és honest, farà una diagnosi rigorosa: no hi ha pocions màgiques, i en aquest sentit tenim en ajuntaments importants exemples ben evidents de l’enorme distància entre el que alguns prometen, i el que de veritat cal fer.
El cas de Girona
Anem a Girona, com em van demanar que analitzés en aquest article. A Girona, com a tota Catalunya, també han augmentat els preus del lloguer, i el repte de l’accés a l’habitatge és una de les preocupacions que tenim avui a la nostra agenda. Si el volem afrontar, cal fugir de sectarismes ideològics que lamentablement alguns sectors socials i polítics no estan disposats a fer. Sectors a qui sempre he demanat rigorositat i no caure en eslògans efectius però irreals, que no permeten resoldre el problema de fons i que repeteixo que és garantir el dret a l’accés a l’habitatge. Pretenen culpabilitzar de la dificultat en l’accés de manera gairebé exclusiva al sector turístic. Creen eslògans que contraposen la vida al barri amb l’existència de pisos turístics, declaracions que culpen el turisme d’una suposada expulsió de veïns, o reivindiquen moratòries indiscriminades. Són eslògans que es tendeixen a repetir arreu, com si fos un “copiar i enganxar”. Un únic diagnòstic i una mateixa recepta, sense aprofundir en les diferents circumstàncies de cada municipi.
Parlem ara només de Girona. Som una ciutat que hem superat aquest 2018 els 100.000 habitants. Tenim un parc de gairebé 50.000 habitatges, dels quals només 160 són de titularitat municipal a disposició de l’Oficina Municipal d’Habitatge per a usos socials. Després de 40 anys del primer ajuntament democràtic, i havent viscut grans booms immobiliaris, la ciutat pot disposar tan sols de 160 pisos per a les polítiques públiques que consideri, siguin socials o de garantir el dret d’accés a l’habitatge de col·lectius determinats. Per tant, el primer que hem de fer és una crítica a la desencertada planificació que ens ha portat fins aquí, fruit d’un model que no va preveure que arribaríem on som i que ens ha allunyat de les xifres estàndards europees en habitatge públic.
D’aquests 49.842 habitatges totals, a data d’avui n’hi ha 779 amb llicència com a habitatge d’ús turístic. Això representa un 1,56% sobre el total. No tots funcionen com a tal, perquè molts propietaris han demanat la llicència precisament pel valor que pot representar en un futur i davant possibles moratòries o prohibicions que es puguin aprovar. Però en tot cas, la gran majoria d’aquests 779 habitatges s’han convertit en turístics aquests darrers anys. Això és exclusiu de Girona? Evidentment no, sinó que és una tendència global provocada per les noves economies i maneres de viatjar que genera Internet i les aplicacions mòbils. Com a totes les ciutats, també bona part d’aquests habitatges es concentren en la zona més turística, el Barri Vell.
Afecten els pisos turístics a l’empadronament?
I ara plantejo una de les afirmacions que, per ser més repetides, sembla que siguin veritat: l’augment de pisos turístics està expulsant els veïns del Barri Vell de tota la vida? A Girona podem respondre amb un rotund no. Analitzem les dades: al Barri Vell, els empadronats porten tres anys consecutius de números positius. Avui, hi ha 3.242 veïns i veïnes en aquest barri, la xifra més alta de la seva història. Per tant, a Girona no és veritat que el turisme provoqui gentrificació. I, per tant, no es poden aplicar a Girona discursos que potser sí són veritat en altres ciutats, però que res tenen a veure amb la realitat del nostre entorn. En això, el “copiar i enganxar” que tant agrada a alguns no funciona.
No obstant, davant aquest temor que jo entenc infundat a que hi hagi expulsió veïnal en favor dels pisos turístics, des de l’Ajuntament hem posat en marxa un registre d’assetjament. Un mecanisme que ens ha de permetre mediar i buscar solucions en casos de veïns del barri que puguin patir el bullying immobiliari, amb només una condició: el veí o veïna afectat ha de portar deu anys o més vivint en l’immoble. S’ha informat del registre a tots els habitatges del Barri Vell, i també amb campanyes de difusió a través dels mitjans de comunicació i xarxes socials. En un any i mig, el resultat ha estat de només sis casos en tota la ciutat: cinc en un únic bloc, i fora del Barri Vell; i un cas al Barri Vell que s’està acabant d’estudiar, però on sembla que no hi ha assetjament, sinó la finalització d’un contracte.
Per tant, i amb les dades al davant, puc afirmar que els pisos turístics no han afectat l’empadronament. Així doncs, d’on surten els pisos turístics? A Girona molts d’aquests nous habitatges s’han establert en edificis antics que estaven degradats i inhabitats, i l’activitat econòmica vinculada al turisme ha permès trobar la rendibilitat suficient perquè els inversors els rehabilitessin. I això ha afavorit també l’augment d’un comerç de proximitat que havia gairebé desaparegut una dècada enrere, i que ara està tornant amb força al barri: fleques, petits supermercats, fins i tot perruqueries.
Son els pisos turístics culpables de l’augment del lloguer?
Fets aquests aclariments, vull també plantejar un altre dels eslògans que hem interioritzat: els pisos turístics són els culpables de l’augment del lloguer. Fer aquesta afirmació és desconèixer completament el mercat de l’habitatge, com a mínim en el cas de Girona. En primer lloc, és indiscutible que els lloguers han tornat a pujar considerablement, a tot el país i durant els darrers anys. Però un 1,56% del total de l’habitatge n’és el responsable? Tots sabem que en l’evolució dels preus de lloguer i també de compravenda d’habitatge hi influeixen molts factors: estoc disponible, context econòmic, evolució de la demanda, perspectives de creixements residencials, nous equipaments… La presència d’un nou element com els pisos turístics evidentment forma part d’aquest conglomerat de factors que influeixen en els preus, però no en són els únics responsables.
A mi m’agrada fer la comparativa amb els pisos d’estudiants. A Girona som ciutat universitària, i per tant hi ha una important comunitat vinculada a la Universitat de Girona que s’ha establert a la ciutat, de manera permanent o només transitòria: estudiants, professors, personal de serveis… Si ens focalitzem només en els estudiants, hem calculat que a la ciutat hi ha pel cap baix poc més de 2.000 pisos llogats a estudiants. O sigui, per cada 3,8 habitatges turístics, hi ha 10 habitatges d’estudiants. Per tant, aquest també és un element important que influeix en el mercat de l’oferta i la demanda i la posterior definició dels preus del lloguer a la ciutat. I a algú se li ha ocorregut mai culpar la universitat de Girona de l’augment de preu dels lloguers? Si algú mai ho fes, el titllaríem d’imprudent i demagog. Perquè evidentment, la sola presència de la UdG genera un valor afegit a la ciutat impagable: coneixement, llocs de treball, dinamisme econòmic… L’arribada de la UdG, fa gairebé 27 anys, va transformar aquesta ciutat. Doncs amb el turisme estem en la mateixa situació. És un sector econòmic que s’ha desenvolupat a Girona aquesta dècada, i que ara mateix representa un 7,2% del pes de la nostra economia local. Utilitzar els pisos turístics, que tenen un impacte tres vegades menor en el mercat de l’habitatge, com a responsables exclusius de la manca de pisos és fals. A més, és imprudent respecte a una part important de l’economia de la ciutat.
Per tant, el que ens hem de plantejar és de quina manera generem nous habitatges de lloguer, convencional i de preu assequible, que garanteixin l’estabilitat en el mercat i també el dret a l’accés a un habitatge. La Generalitat és aquí qui té la responsabilitat de generar les eines i els recursos econòmics per garantir aquest dret. Els ajuntaments tenim la necessitat de disposar de més habitatge, en el nostre cas per donar possibilitats als nostres joves que es volen emancipar. A Girona, hem començat a desenvolupar polítiques de creació d’un parc públic d’habitatge que estigui a disposició dels joves de la ciutat, on puguin viure-hi cinc anys com a màxim a preus assequibles, i com una etapa pont de cara al futur accés al mercat normal de l’habitatge. Perquè els joves són el nostre talent, són el nostre petroli per fer ciutats vives i dinàmiques, i els hem de facilitar el desenvolupament dels seus projectes vitals a la ciutat. També estem col·laborant amb el sector privat, el tercer sector i la universitat per tal de disposar de nous edificis plurihabitacionals com a residències per a estudiants, gent gran i hotels, per reduir la pressió existent el mercat.
El govern català ha aprovat recentment un paquet de mesures, que si bé és positiu encara tardarà uns anys a tenir efecte. Mentrestant, les administracions hem de treballar amb el sector privat amb un doble objectiu: garantir el dret a l’habitatge i analitzar constantment el mercat per no repetir errors del passat, aprofitant oportunitats. Aquí, el lloguer convencional és sens dubte on més camp tenim a córrer en el futur. I repeteixo el que deia al començar l’article: l’accés a l’habitatge és un dels principals reptes que tenim al país, i per tant, és responsabilitat de tots afrontar-lo amb realisme, actitud positiva i esperit de servei públic, en benefici de les generacions que han de construir el futur.
