Asha Miró
Avui tinc el gust de parlar amb l’Octavi Pujades, que segur que el reconeixereu pels seus papers al cine, al teatre i a la televisió. I encara que el seu físic pot impressionar a més d’un, en la proximitat és una persona afable, senzilla i tranquil·la, molt allunyada de l’artificialitat de les estrelles de cine (que creuen ser d’un altre planeta).
Ha aparegut en una llarga llista de pel·lícules, sèries i obres de teatre, sobretot de teatre, una de les seves grans passions. I, últimament, s’ha llançat al món dels musicals.
L’Octavi és, a més, un home de família, de gaudir de les petites coses de la vida, i d’estar a casa amb els seus.
Octavi, què és per tu la llar?
Per mi, la llar és on pots ser tu mateix, on no has de pensar en res més que carregar piles. És comoditat i refugi.
Ets nascut a Sabadell, hi has viscut també?
No, no, vaig néixer a Sabadell perquè a Cerdanyola no hi ha hospital, però soc de Cerdanyola! I sempre he estat a la meva ciutat, excepte quan per feina he hagut de viure en altres llocs. Però he de dir que tinc un vincle especial amb Cerdanyola: hi he viscut amb els meus pares, amb la meva exparella en tres cases diferents i ara he tornat a casa del pare perquè ja és molt gran i necessita ajuda.
Parlem de primeres vegades. Quina va ser la primera vegada que vas triar una casa?
La primera casa on vaig viure-hi després de la dels pares, de fet, no la vaig triar jo. Va ser el pis que va comprar la meva exparella quan es va independitzar. Al cap d’un temps, vam decidir comprar plegats una casa sobre plànols a una zona de nova construcció de la ciutat. I vam anar seguint el procés de construcció durant dos anys, fins que ja ens la van entregar.
Segur que la teva professió t’ha portat a viure a molts llocs, si haguessis d’explicar-nos un record d’entre totes les cases que has viscut…
Sincerament, n’hi ha moltes que no les recordo. Recordo la gent, les feines, però les cases no. Amb els viatges, la meva separació i les moltes vivències que he anat tenint, he arribat a la conclusió que la llar acaba sent allò que tu portes a dins, independentment de l’espai físic.
Sí que és cert que tinc molts bons records d’algunes cases, però no les sabria descriure amb claredat. En canvi, sí que recordo amb tots els detalls, i també amb certa enyorança, totes les persones amb qui he compartit moments en cadascuna d’aquestes cases.
Què és allò que més valores quan busques una casa?
No valoro gaire l’espai, no necessito que sigui gaire gran. En canvi, sí que valoro molt la llum i la ubicació. Si estic amb els meus fills i la meva parella, prefereixo un lloc poc urbà, un entorn més amable. Ara bé, si estic treballant, que sovint implica més vida social, m’estimo més ser al rovell de l’ou de la ciutat, sigui quina sigui.
A quines ciutats has viscut per feina?
Uf, a un munt! A Madrid, a Santiago de Compostel·la, a la Corunya, a València, a Bilbao, a Sant Sebastià… entre molts altres llocs d’Espanya. A vegades hi he estat períodes molt curts de temps, el que dura una obra de teatre, per exemple, però la veritat és que he viscut a molts llocs.
Durant el confinament, ens vas alegrar els dies amb stories amb el teu pare a les xarxes. Com ho heu viscut vosaltres?
Millor del que em pensava, la veritat. El fet de no poder treballar i estar les 24 hores del dia cuidant el meu pare, que és una persona gran i molt exigent, pensava que faria saltar espurnes en tot moment. I, sincerament, crec que ens ha fet descobrir moltes coses l’un de l’altre i ha estat molt enriquidor per tots dos. Ara que torno a començar a viatjar, enyora tenir-me tot el dia al seu costat. Però, encara que tingui 91 anys, és un home molt fort i s’adapta a tot amb força facilitat.
I com el vas enredar per fer els stories?
Al començament, jo crec que ell no sabia ben bé què fèiem. Però com que és gran, li costa respirar i no pot sortir pràcticament de casa, s’avorreix. Mira moltes sèries, però el dia se li fa llarg.
Quan vam començar a fer fotos, li explicava què volia transmetre amb cadascuna d’elles. Un cop editades, li ensenyava i li feien molta gràcia i es va anar enganxant. Després ja era ell qui em reclamava la foto! I, encara que no conegui el món de les xarxes socials, li fa molta gràcia quan la gent li diu que l’ha vist en una foto. La veritat és que té afany de protagonisme!
A les xarxes, sovint hi impliques la teva família.
Sí, el meu pare, els fills, la parella… A la meva professió crec que és important tenir una presència continuada a les xarxes. I, sincerament, jo no puc anar cada dia a fer una foto bonica a no sé on, així que, el meu plató és casa meva i els protagonistes som tots nosaltres. Capto moments quotidians, com cuinar o esmorzar.
Si decidissis marxar de Cerdanyola, aniries cap al mar o cap a la muntanya?
Doncs no sé què dir-te. M’agrada molt el mar, però a l’hivern em deprimeix, és massa malenconiós. Potser tiraria més cap a la muntanya, però no gaire lluny de una ciutat, perquè necessito aquest ritme de vida i la frenesia que la caracteritza. Així que em sembla que em quedo a la ciutat.
Ets més de cases minimalistes o ben plenes de mobles?
Minimalista total. M’agrada conviure en un ambient net, un terra de parquet per poder caminar descalç, un bon llit, un sofà còmode i una bona tele per veure sèries i pel·lícules.
A partir d’aquí, no soc gens de decorar gaire. Per mi, la bellesa es basa en la funcionalitat. No m’agraden els mobles recarregats i no m’agrada que hi hagi coses pel mig, excepte les meves “fricades”: còmics, coses de La guerra de les galàxies, o de pel·lícules en general. Amb això sí que ompliria tota una habitació, com un petit museu.
I d’on et ve aquesta afició als còmics i a La guerra de les galàxies?
Afició o fixació? [Riu].
Jo soc fill únic i, com a tal, m’he criat jugant sol amb ninos i ninotets. Vaig néixer el 1974 i la primera pel·lícula de La guerra de les Galàxies és de 1977. Va haver-hi un gran desplegament de marxandatge i em van fascinar els personatges, les naus i tot plegat. També m’agradava molt la lectura i, per això, llegia molts còmics i molts llibres. En definitiva, crec que són les típiques aficions de nens solitaris, d’aquells que s’han d’acostumar a jugar sols.
A l’hora de decorar, t’agraden els tons càlids o els freds?
No suporto els colors estridents.
Si càlids o freds… m’agrada combinar-los, depenent del tipus de casa. Si és petita, prefereixo tons blancs, però si és més gran, hi afegiria altres tonalitats perquè no semblés una sala d’espera d’un hospital. Però sempre evitant els colors estridents.
Ets molt ordenat… o tens el teu ordre?
No soc especialment ordenat, però com t’he comentat, tampoc soc de tenir gaires coses. També em va a èpoques i circumstàncies. Per exemple, ara vivint amb el meu pare, no tinc altre remei que ser molt endreçat, perquè ell és un maniàtic de l’ordre i et va perseguint perquè tot estigui al seu lloc. Podem dir que no soc exageradament endreçat, però tampoc soc un desastre, així que em vaig adaptant a les situacions de convivència.
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat a totes les teves cases?
La veritat és que no, no hi ha cap objecte que m’hagi acompanyat per totes les cases com si fos un amulet. El que sí que tinc és una motxilla on sempre hi porto el meu kit de supervivència: tots els trastos del mòbil, guions, un llibre electrònic per llegir (imprescindible), i alguna cosa de menjar com barretes de proteïnes. Amb només això, ja em puc instal·lar a qualsevol lloc.
I ara sí, el teu racó preferit és…
El llit, sens dubte. És la peça principal de la meva habitació, el meu refugi per estar sol. Des de sempre, el llit ha tingut un gran protagonisme en la meva vida: estudiava al llit, llegia al llit, jugava al llit. És la peça clau de casa meva.
