Asha Miró
Avui tinc el plaer de parlar amb una gran professional, un rostre molt conegut de la televisió que ja fa uns quants anys que es va endinsar a les nostres llars amb la seva simpatia i la seva naturalitat característica.
L’Elisabet Carnicé és vital, divertida, espontània i apassionada. Filla d’un dels pintors més destacats de la nostra terra.
I porta la cultura a la sang. Va ser qui ens va portar a casa, a través de la televisió, els castellers, una de les mostres culturals catalanes més conegudes universalment. I és qui ha retransmès cada diada castellera amb la passió de qui estima allò que explica. Des del Sabadell que l’ha vist néixer i créixer, descobrirem com viu a casa seva.
Elisabet, què és per tu la llar?
Per mi, la llar és l’espai on tu pots ser tu en essència. És on surten els teus vicis i els teus neguits, però també on afloren les teves virtuts i on pots deixar anar l’alegria.
Un cop surts per la porta, et poses la motxilla dels compromisos laborals i socials, i ja comences a sentir-te pressionat per mil i una coses. Quan tornes a creuar la porta i entres a casa teva, la motxilla es queda al replà. Crec que hauríem d’intentar traslladar aquesta forma de ser que tenim a casa a la resta d’espais que habitem en el nostre dia a dia. En la mesura que sigui possible, és clar.
Ets sabadellenca d’arrel, continues vivint a la teva ciutat?
He tingut la sort que els astres s’han alineat perquè hagi pogut mantenir aquest vincle tan especial que tinc amb Sabadell, des que vaig néixer fins ara.
Això sí, exceptuant algun període de temps. Fa uns anys, quan hi havia més efervescència televisiva em vaig traslladar a Barcelona per motius laborals. Vaig viure un temps a Gràcia, un barri que m’agrada molt, amb molta vida cultural i social. I, per circumstàncies de la vida, vaig estar un període curt a Sant Gervasi, en un pis amb vistes al Tibidabo que compartia amb una amiga guionista. Després vaig tornar a Sabadell, on hi tinc la família i vaig tenir la sort de trobar un petit niuet a la Creu Alta, el barri on vaig néixer i on he viscut gairebé tota la meva vida. Forma part de mi, de la meva personalitat.
Com recordes la primera vegada que vas triar una casa?
La primera casa en què vaig viure quan vaig marxar de casa dels pares, va ser la de Gràcia, que compartia amb la parella d’aquell moment. I després la de Sant Gervasi. Però en ambdós casos, no va ser una elecció meva, sinó que em vaig adaptar a les situacions.
Així que la primera casa que he escollit jo de debò és la d’ara, la de Sabadell. Va ser una autèntica sort trobar-la. Que sigui al barri de tota la vida fa que tingui un significat especial per mi; m’hi sento molt arrelada.
Si haguessis d’explicar-nos un record d’entre totes les cases que has viscut…
A part de la família i les parelles, sempre tinc presents les mascotes. M’encanten els gats, sempre han estat els meus companys de viatge i de llar. N’he tingut tres, ara tinc un persa adoptat i es pot dir que mentre no tingui la casa cent per cent arreglada, tinc la custòdia compartida amb els meus pares.
Però, parlant pròpiament de les cases, d’on tinc més records és de la dels meus pares. Era una casa d’estil anglès, bé, de fet, eren dues cases d’estil anglès ajuntades. Molt estretes i amb poca claror, però quan vam unir les dues, es va convertir en una casa preciosa i amb molta llum natural. Ah! I recordo molt i molt bé que, mentre estaven arreglant la casa nova, vam viure durant gairebé un any en una casa antiga, rònega, amb un pati on tot estava sec. Era passatger, però la veritat és que em va marcar molt. El lavabo era fora, al pati, imagina’t! Jo era molt joveneta i em feia una mica de vergonya que vinguessin els companys del col·le. La veien com una casa encantada!
Això sí, quan vam obrir la porta de la casa nova va ser com entrar al cel. Tenia un jardí, immers de natura, des d’on se sentien els ocells. Hi he passat moltes i moltes hores en aquest petit paradís de casa.
Què és allò que més valores quan busques una casa?
Sens dubte, la llum! Per mi és essencial, t’alimenta dia a dia, et fa veure les coses d’una altra manera. I emocionalment, a mi m’afecta molt. Els dies grisosos, per exemple, ja em noto diferent només aixecar-me, em falta l’energia. I si es pot tenir una terrassa amb unes bones vistes, ja és el súmmum.
T’hi veus deixant la teva ciutat per viure més a prop del mar o de la muntanya?
No ben bé, tot i que, és veritat que sempre he tingut el cuquet d’anar a viure a un altre país. Més que mar o muntanya, el que m’agradaria és viure en una altra cultura, a l’estranger. Això sí, sempre amb la intenció de tornar a Sabadell. Aquí soc a casa meva, això ho tinc clar.
Ets més d’estil minimalista o d’omplir la casa de mobles?
Quan vaig entrar en aquest pis, amb tanta llum i amb unes parets tan blanques, vaig tenir clar que havia de posar pocs mobles, poca decoració; que volia que fos minimalista, vaja. Però, sense saber ben bé com, s’ha anat omplint i omplint. Cada moble, cada objecte, té una historia i la veritat és que no vull desfer-me’n de cap. Així que, havia de ser un pis força “pelat”, però ha acabat sent tot el contrari.
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat a totes les teves cases?
L’art i la cultura sempre es mouen amb mi. I els quadres del meu pare també, per suposat. Ah, i sempre hi ha d’haver, com a mínim, un àngel en algun racó. En aquest pis en tinc bastants i, de fet, encara en descobreixo algun que el meu pare ha deixat amagat a la seva última visita.
I espelmes. Sempre hi tinc espelmes.
A l’hora de decorar, t’agraden els tons càlids o els freds?
Als pisos amb molta llum (com el que visc ara) crec que el blanc és el millor, tot i que també m’agrada trencar un mica la monotonia cromàtica i pintar alguna paret d’un color diferent. De moment encara està molt blanc, però estic en procés de posar-hi color, perquè el color és part de la meva vida, de la meva personalitat.
Tenint un pare artista i pintor, tens un espai per pintar o crear?
Sí, tenim un estudi no gaire gran, on hi conviuen els meus llibres, els objectes d’arreu del món que he anat acumulant en viatges i el material d’espectacles que hem muntat i també les miniatures de cotxes clàssics del meu company. Ens queda poc espai, però tot i això l’utilitzem. Ara mateix hi ha un trencaclosques de 1.000 peces de la cara de la Frida Kahlo que ja hem acabat i que vull penjar en alguna de les parets.
I tu també pintes?
La veritat és que m’ho han preguntat moltes vegades i, tot i que de moment encara no m’hi he posat, no ho descarto més endavant.
Però tinc clar que allò que he heretat del meu pare, és la mirada artística. Tots els meus projectes de televisió han estat lligats amb la cultura i amb Catalunya i crec que, en certa manera, són la continuïtat dels viatges que feia amb ell quan era petita. Rodàvem per tot arreu, a qualsevol indret del territori, amb el cavallet en mà, perquè ell plasmés el que veia en una nova obra d’art. Quan penso en com idear un vídeo, o escriure un guió, ho veig com si fos un quadre. Penso en imatges.
Ets molt ordenada… O tens el teu ordre?
En el caos hi ha l’ordre! Sempre sé on és cada cosa, encara que pels altres pugui semblar un batibull. És veritat que he de posar ordre a les estanteries perquè soc molt de guardar records, com ampolles de vi que em remeten a un moment especial, per exemple. Tinc una ampolla d’un Montsant que m’encanta, un Blau, que a més sé que és el teu vi preferit! En tinc una per cada any de relació amb el meu company, perquè el blau, a més de ser un color que m’apassiona, per mi és un color carregat de significat. Com els angelets que tinc per casa!
I ara sí, el teu racó preferit és…
Sens dubte, el patí o la terrassa. Per mi, és fonamental carregar-me d’energia amb la llum del sol per poder encarar el dia amb força.
Abans d’acabar, deixa’m preguntar-te per la teva gran passió: els castells. Hi tornarem?
Els castellers tornarem a les places! Aquest és l’emblema que llueixen molts mocadors ara mateix. Tornarem a fer castells, tornarem a enlairar-nos i tornarem a tocar el cel amb la mà, amb aquest esperit de superació que ens caracteritza. Som patrimoni cultural immaterial de la humanitat! I ho farem amb els valors del món casteller que, a nivell personal, sempre intento aplicar a la vida en general: força, equilibri, valor i seny.
