Asha Miró
El nom de Peter Vives és sinònim d’elegància, de gentleman, de carisma i d’excel·lència interpretativa.
Des de ben petit i, pels seus orígens neozelandesos per part de mare, ha estat unit al setè art. És uns dels rostres que ha conquistat la petita i la gran pantalla del nostre país amb papers en sèries com Águila roja, El tiempo entre Costuras o Velvet, entre moltes altres.
Avui ens obra les portes de casa seva per mostrar-se tal com és fora dels escenaris i per encisar-nos amb la seva vessant més intima i propera: la de pianista i enamorat de la seva llar.
Peter, què és per tu la llar?
Per mi, casa és el lloc on es pot ser un mateix. És a dir, a casa meva és on puc ser jo, tal com soc, sense artificis.
Ets fill de mare neozelandesa. Quines diferències hi ha entre les cases d’allà i les d’aquí?
Són molt diferents, a Nova Zelanda tenen molt més espai. Són més semblants a les cases d’estil anglosaxó o, fins i tot, et diria que són com les cases americanes.
La casa de la meva tieta, per exemple, és una casa enorme de dos pisos i envoltada d’un jardí i de camps on hi pasturen vaques i ovelles. La casa més propera es veu a la llunyania. A Nova Zelanda, hi viuen 4 milions d’habitants en dues illes, que són tan grans com Itàlia. Per tant, tenen 10 vegades més espai que aquí. Si estàs a la ciutat d’Oakland, llavors potser s’assembla més a les ciutats d’aquí, però a la gran majoria d’indrets, la forma de vida no té res a veure.
Fent d’actor et toca viure temporalment a molts llocs, a quantes cases has viscut?
A moltes! Però quin seria el mínim de temps per considerar que hi he viscut?
A Barcelona mateix, he viscut en sis pisos diferents. A Madrid, a tres. He estat un mes vivint a la República Dominicana i un altre a València. També vaig viure tres mesos a Los Angeles en un pis molt bonic.
Per feina he viscut a molts lloc, però durant molt poc temps; un any sencer no l’he passat enlloc. Bé, a la casa on visc ara sí, ja hi fa un any.
Quan treballava a la Riera de TV3 em mudava cada vuit o nou mesos. Signava per un any i quan s’acabava la temporada de la sèrie, buscava una casa nova. Canviava molt sovint perquè em cansava de viure al mateix lloc.
Si haguessis d’explicar-nos un record d’entre totes les cases que has viscut…
Et parlaré de la primera, que potser és la que et marca més. Quan em vaig independitzar, vaig anar a viure a uns apartaments turístics a primera línia del mar a Castelldefels. En guardo records amb un regust dolç, però també d’altres de més amargs.
M’agradava poder sortir a veure el mar cada dia i anar a córrer per la platja. Només hi vaig viure durant l’hivern, ja que eren uns apartament que a l’estiu es llogaven als turistes i eren força cars, cosa que no passava els mesos més freds. El vaig llogar de novembre a gener. Hi tenia bons records de quan era petit, perquè quan els meus pares van arreglar casa nostra, vam viure-hi uns quants mesos. Tornar-hi va ser com una espècie de regressió.
Ara bé, em vaig sentir molt sol. Si volia veure algú, un amic per exemple, m’havia de desplaçar a Barcelona i tardava com a mínim mitja hora, i se’m feia costa amunt. Per això vaig decidir tornar a la capital. Em sentia desplaçat, tot i que realment era aquí mateix!
Què és allò que més valores quan busques una casa?
Crec que ha anat canviant amb els anys i les experiències. Per exemple, vaig viure en un pis a Poble-sec que no tenia calefacció; i al següent pis, la calefacció va ser una prioritat. Era un primer amb un pati interior, on cauen les coses dels veïns i quasi que no hi ha llum natural; el següent va ser un àtic. I ja sempre he buscat pisos amb vistes i llum, sobretot amb molta llum.
Valoro molt les vistes, potser més que l’espai. Tot i que ara estic vivint en un pis petit amb la meva parella i un gat i, la veritat, és que trobo a faltar alguna habitació més. Potser al següent pis, l’espai també serà una prioritat.
Les preferències van canviant segons l’edat i el moment vital en què et trobes.
Ets més de mar o de muntanya? Per viure-hi, em refereixo.
Potser una mica més de mar, tot i que la muntanya em transmet molta pau i tranquil·litat. La natura en general em transmet aquesta sensació, però si m’he de decantar, escolliria el mar.
Minimalista o ben plens de mobles?
Molt bona! M’agradaria dir minimalista, però la realitat és que tinc els pisos pleníssims de mobles i coses. Vas acumulant i acumulant i, sense adonar-te’n, acaba tot ple. Que consti que m’agrada el minimalisme, però.
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat a totes les teves cases?
Sens dubte, el piano. L’he portat a gairebé tots els pisos i quan no l’he pogut tenir, l’he trobat molt a faltar. Fins i tot, quan vaig viure a Madrid i no vaig poder-me emportar el meu piano, en vaig comprar un d’elèctric. És un must per a mi!
Quin és el teu espai de treball, on estudies guions i t’inspires?
Combino la sala d’estar, on hi ha el sofà i el piano, per quan he de fer tasques més relaxades, amb la taula de treball on hi tinc l’ordinador per quan he de ser més resolutiu.
A l’hora de decorar, t’agraden els tons càlids o els freds?
M’agrada trobar el punt d’equilibri. Per exemple, ara que el terra és de microciment, que és força fred, el combino amb tons càlids a les parets i fusta per buscar una mica més d’harmonia. La veritat és que tot càlid em semblaria massa embafós i tot industrial massa fred.
Ets molt ordenat… o tens el teu ordre?
Em passa una mica el mateix que amb el minimalisme! Idealment vull ser molt ordenat, però a l’hora de la veritat, soc un autèntic desastre. No m’agrada gens ser-ho, però he de reconèixer que soc molt desordenat.
I ara sí, el teu racó preferit és…
La meva terrassa, sense cap mena de dubte. És el meu racó per gaudir de les vistes i per desconnectar.
